Pau Casals i Defilló

El Vendrell, Baix Penedès 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973

Veure també: -El pessebre- -El cant dels ocells-

Compositor, director d'orquestra i, sobretot, violoncel·lista. Estudià amb el seu pare Carles, que era organista, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona (violí i violoncel amb Josep Garcia i composició amb Josep Rodoreda), i a Madrid, Brussel·les i París, ciutats on pogué estudiar gràcies a la protecció de la reina Maria Cristina i del comte de Morphy, a qui l'havia recomanat Albéniz després de sentir-lo tocar en un cafè de Gràcia (Barcelona). El 1897 esdevingué professor de violoncel a l'Escola Municipal de Música de Barcelona i féu els seus primers concerts, amb E.Granados i el quartet Crickboom. L'èxit de la seva carrera internacional començà a París (1899) amb un concert amb l'Orquestra Lamoureux. El 1901 féu la seva primera gira pels EUA i el 1905 el seu primer viatge a Rússia. Des de llavors el seu nom es mantingué ininterrompudament al primer pla de l'ambient musical mundial. Ultra les seves activitats com a solista (a través de les quals revolucionà el concepte tècnic i expressiu del violoncel) i de caràcter docent, cal remarcar també la seva dedicació a la música de cambra, l'exponent més alt de la qual fou el trio constituït amb Jacques Thibaut i Alfred Cortot i que perdurà durant 25 anys; amb ells creà el 1912 a París l'École Normale de Musique.

Entre altres iniciatives seves, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme un intent exemplar d'acostament de la música al món obrer. El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La seva vida experimentà un canvi important arran de la guerra civil de 1936-39 i de la Segona Guerra Mundial (1939-45): fins en aquell moment només havia actuat públicament com a músic, però des d'aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.

A partir del 1939, des del seu exili voluntari a Prada (Conflent), ajudà els espanyols refugiats en camps de concentració i silencià el seu violoncel en protesta pels governs de suport al règim feixista de Franco. Aquest silenci, altament significatiu i representatiu, només fou trencat (a part excepcionals actuacions individuals) amb els festivals de Prada iniciats amb motiu del segon centenari de la mort de J.S.Bach (1950-66), ¾en els quals col·laboraren els artistes més famosos¾ i, des del 1960, amb la difusió per tot el món, com a missatge de pau, de l'oratori El Pessebre, amb text de Joan Alavedra. El 1955 anà amb la seva esposa Marta Montáñez a Puerto Rico, on s'instal·là i fundà el 1957 el Festival Casals a San Juan de Puerto Rico. El 1958 féu el seu primer concert a la seu de l'ONU. El 1961 viatjà a Israel i al Japó, i el 13 de novembre d'aquell mateix any actuà a la Casa Blanca, invitat pel president Kennedy. El 1963 dirigí El Pessebre a l'ONU en la celebració del XVè aniversari de la Declaració dels Drets de l'Home. Fou nomenat doctor honoris causa de la universitat de Nova York.

Com a compositor, la seva producció comprèn, a més, música de cambra, lieder, polifonies, sardanes, etc. El 1955 Josep M.Corredor publicà Converses amb Pau Casals, autobiografia dialogada. El 24 d'octubre de 1971 fou estrenat el seu himne a la pau de l'ONU (Himne a les Nacions Unides), amb text de W.H.Auden, i se li lliurà la Medalla de la Pau. El 1972 es constituí la Fundació Pau Casals. L'any 1979 les seves despulles foren traslladades a Catalunya i enterrades al Vendrell.